Coneixem-nos! _ Plasticitat, aprenentatge i memòria

Què és la plasticitat cerebral?

La plasticitat cerebral, és la capacitat d’adaptació funcional que presenta el Sistema Nerviós Central per a minimitzar els efectes de les alteracions estructurals o funcionals que puguin afectar-lo. En altres paraules, és la capacitat de modificar la seva funció (conducta) per a mantenir una interacció adequada amb el medi ambient o de recuperar la funció normal després d’haver patit una lesió. Aquesta capacitat d’adaptació cerebral és molt superior en el cervell immadur que en l’adult.

Els mecanismes pels quals es duen a terme els processos de plasticitat són histològics[1], bioquímics [2]i fisiològics[3]. Aquest mecanismes fomenten, l’enfortiment neural (aprenentatge), el debilitament neural (desaprenentatge), la poda sinàptica o la neurogènesi per tal de modificar la funció del cervell i adaptar-se als canvis ambientals. Aquest és un esdeveniment que ocorre freqüentment, ja que contínuament rebem informació sensitiva que obliga al nostre cervell a actuar en conseqüència.

Podem trobar diferents tipus de plasticitats en funció de l’edat, de patologies o bé dels sistemes afectats:

• Pel que fa a l’edat, podem parlar de plasticitat del cervell en desenvolupament, del cervell en aprenentatge o bé del cervell adult, anant de més a menys respectivament.
• Pel que fa a patologies que afectin al correcte funcionament del cervell la podem classificar en plasticitat cerebral davant malalties adquirides o bé davant malalties metabòliques.
• Finalment, tenint en compte els sistemes cerebrals afectats, podem classificar la plasticitat d’aquelles lesions que afecten a qualsevol sistema sensitiu, la que actua davant lesions d’àrees del llenguatge o la que intervé davant lesions que alteren la intel·ligència.

Què és l'aprenentatge? I la memòria?

El terme aprenentatge, fa referència a l’adquisició de coneixements i habilitats, mentre que el concepte de memòria està associat a la retenció d’aquesta informació. Aquests dos processos es troben inevitablement units, ja que només sabrem si algú ha après alguna cosa si la recorda, i només podrem recordar si prèviament hem adquirit una informació.

Pel que fa a la memòria, Richard Atkinson i Richard Shiffrin van desenvolupar la teoria de multi emmagatzematge de la memòria, on varen descriure tres sistemes de memòria que es comuniquen i interactuen entre si:

• La memòria sensorial (MS): registra la informació que prové del medi extern (imatges, sons, olors, sabors, o tacte) durant un període molt curt de temps però suficient per a ser transmès a la memòria a curt termini. La seva duració depèn del sentit que capti la informació. Si l’estímul no és transferit a la memòria a curt termini, decau ràpidament.
• La memòria a curt termini (MCT): organitzar i analitza la informació i interpreta les experiències viscudes. La informació codificada prové principalment de l’oïda i la vista. Es tracta d’una memòria de treball que integra tots els coneixements i records que tenen importància en el moment present i davant els problemes futurs. La seva capacitat d’emmagatzematge és limitada, i el seu record es pot veure alterat per nous estímuls, durant de mitja entre 18 i 20 segons.
• La memòria a llarg termini (MLT): conté tots els nostres coneixements del món físic, de la realitat social i cultural, dels nostres records autobiogràfics, el llenguatge i el significat dels conceptes. La informació es manté ben organitzada, facilitant el seu ús quan és convenient. La informació de la MLT és semàntica quan el material és verbal, i visual quan el material és gràfic. Es considera que la seva capacitat d’emmagatzematge és “il·limitada”, on la duració de la informació és molt variable, anant de minuts a anys o fins i tot, tota la vida.

Tipus de memòria a llarg termini

Segons el neuropsicòleg Larry Squire, podem distingir dos grans sistemes de memòria a llarg termini:

• La memòria declarativa (saber què): implica el coneixement conscient, emmagatzemant informació i coneixements de fets i aconteixements que ens permetrà expressar el nostre pensament.
• La memòria procedimental (saber com): fa referència a les habilitats o destreses emmagatzemades adquirides a través d’experiències repetides. Un cop consolidada, esdevé inconscient.

El psicòleg canadenc Endel Tulving, reconeix dos tipus de memòria a llarg termini en funció de com s’emmagatzema la informació:

La memòria episòdica, que fa referència a la memòria autobiogràfica, aquella que ens permet recordar dates, fets o episodis viscuts en un temps i un lloc determinats. La font d’aquest tipus de memòria és la percepció sensorial.

La memòria semàntica, que emmagatzema el coneixement del llenguatge i del món independentment de les circumstàncies del seu aprenentatge. Aquesta, pot recuperar la informació sense fer referència al temps o al lloc en el qual es va adquirir el coneixement, i és molt difícil que la puguem oblidar.

Avui dia sabem que podem aprendre sense ser conscients que estem aprenent, així, podem parlar de dos tipus de memòria en funció de si l’emmagatzematge i recuperació de la informació és conscient o no:

Memòria explícita: és intencional, inclou aprenentatges que podem relatar verbalment i suposen un coneixement conscient.

Memòria Implícita: és incidental, ens permet aprendre sense ser-ne conscients i sense massa esforç. Aquesta memòria inclou aprenentatges complexos que no podem verbalitzar, com per exemple les regles gramaticals que aprenen els nens de petits i que no són capaços d’explicar.

Tanmateix, el terme memòria l’utilitzem en dos sentits, en el fet de retenir una informació i en l’acte de recuperar aquesta informació. A la memòria que ens ocorre en forma de reviure una situació específica conscientment l’anomenem memòria episòdica, mentre que la memòria semàntica implica un coneixement factual[1]. Se sol parlar de tres estadis en el record d’un episodi: codificació, emmagatzematge i recuperació.

Pel que fa a l’aprenentatge, es poden diferenciar processos controlats i processos automàtics. En el cas d’aquest últims, podem destacar els processos d’habituació [2]a certs estímuls, on l’aprenentatge requereix només d’un sol estímul. A la resposta a aquest estímul se l’anomena reflexe. D’altra banda, per als processos controlats, en fan falta dos d’estímuls, un de nou que implica un nou aprenentatge, i tenir un coneixement previ que ens ajudi a relacionar el nou coneixement obtingut. A aquest tipus d’aprenentatge se l’anomena aprenentatge associatiu, al qual s’hi pot arribar de dues maneres: a través del condicionament clàssic, on es relacionen dos estímuls i a través del condicionament operant, de reforç o càstig, s’aprèn la relació entre una resposta i la seva conseqüència.

[1] Els coneixements factuals són adquirits a través d’experiències o fets ocorreguts.

[2] Impliquen acostumar-se a certs estímuls i actuar en conseqüència, per exemple a no agafar objectes calents per evitar cremar-nos.

[1] Fa referència a les cèl·lules que composen els teixits del nostre organisme (muscular, esquelètic, etc.).

[2] Mitjançant reaccions químiques.

[3] Fa referència a la funcionalitat de l’organisme.

Bibliografia

Plasticitat cerebral

• Hernández-Muela S, Mulas F, Mattos L. (2004).Plasticidad neuronal funcional. Rev Neurol; 38 (Supl 1): S58-68.
• Pascual-Leone A, Freitas C, Oberman L, Horvath JC, Halko M, Eldaief M, Bashir S, Vernet M, Shafi M, Westover B, Vahabzadeh-Hagh AM, Rotenberg A. (2011). Characterizing brain cortical plasticity and network dynamics across the age-span in health and disease with TMS-EEG and TMS-fMRI. Brain Topogr 24:302–315. [PMC free article] [PubMed]

Aprenetatge i memòria

• David A. Lieberman. (2012). Human Learning and Memory. Cambridge University Press; Cambridge, 2012.
• M. Ruiz-Vargas. (2002). Memoria y Olvido. Editorial Trotta, página 298.
• http://assets.mheducation.es/bcv/guide/capitulo/8448180607.pdf